Com fer que treballar a Andorra torni a permetre viure bé i amb dignitat a Andorra. Si hi ha una qüestió que, al meu entendre, hauria d’obligar tots els partits que es presentin a les eleccions del 2027 a deixar de banda les rivalitats estèrils i a pensar en un tema que, per una vegada, els uneixi en una gran estratègia d’Estat, és aquesta: com fer que treballar a Andorra torni a permetre viure bé iamb dignitat a Andorra.
Al programa Fent Números del 17 d’abril del 2026 vaig exposar el que un líder sindical, Gabriel Ubach, havia proposat feia uns dies i que, tot i poder semblar d’entrada una exageració inassolible, em va servir de base per plantejar quin hauria de ser l’element central del debat polític en els propers anys.
La idea era que el salari mínim pogués arribar, amb un termini prudencial, als 2.500 euros. Sincerament, no ho considero una extravagància, sinó, més aviat, la constatació d’una realitat que cada vegada més gent viu en primera persona: el país creix, sí, però una part important dels ciutadans no progressa al mateix ritme.
Una actualització salarial o una transformació nacional?
El Govern ha fixat per al 2026 un salari mínim interprofessional de 1.525,33 euros, després d’una pujada del 5,4%, equivalent al doble de l’IPC del 2025. També ha reiterat que l’objectiu és avançar cap al llindar del 60% del salari mitjà, en línia amb la referència europea.
Ara bé, el que jo plantejo no és una simple actualització salarial: és una operació de transformació nacional.
Per entendre la magnitud del repte, n’hi ha prou amb una dada: portar l’SMI fins als 2.500 euros en quatre anys exigeix un ritme de creixement aproximat del 13,15% anual. Això només s’aconsegueix si el país genera més valor per treballador, millora la productivitat, eleva la qualificació i reorganitza el seu model econòmic.
El poder adquisitiu com a gran consens nacional
És indubtable que el líder sindical esmentat té raó en el diagnòstic social, perquè és evident que una part dels salaris baixos ja no suporta amb prou dignitat el cost de la vida andorrana, especialment per la pressió derivada de l’increment del preu de l’habitatge.
Però, per fer una afirmació així, caldria una estratègia molt definida que, de moment, no he vist que ningú plantegi amb la seriositat necessària.
Aquí és on la política del 2027 i dels anys següents hauria d’estar a l’altura, situant el poder adquisitiu com un dels grans elements de consens nacional de la pròxima legislatura.
No només l’habitatge.
No només el salari mínim.
No només el creixement.
El poder adquisitiu, que és la suma de tot: salari, habitatge, cost de vida, oportunitat professional i capacitat real de construir un projecte de vida al país.
Reorganitzar el model econòmic andorrà
Queda clar que Andorra no podrà elevar de debò els salaris si continua acceptant que els grans sectors tradicionals siguin sectors estructuralment mal pagats. El comerç, l’hostaleria, la restauració, una part dels serveis i bona part de les feines menys qualificades no poden continuar funcionant sota la resignació implícita que “sempre ha estat així”.
Neguem-ho amb força: no ha de ser així.
El comerç andorrà s’ha d’elevar cap a més prescripció, més experiència, més omnicanalitat i més valor per client. L’hostaleria i la restauració han de deixar de competir només en volum i passar a competir en qualitat, organització, professionalització i despesa mitjana per visitant.
La construcció ha de tecnificar-se, industrialitzar-se i crear una gran escala intermèdia de perfils qualificats.
L’Administració pública ha de simplificar, digitalitzar-se i deixar de ser, en massa casos, una estructura de fricció per convertir-se en una autèntica plataforma de competitivitat. I, en paral·lel, el país ha d’apostar de debò pels sectors que poden tirar fort cap amunt: salut, esport, tecnologia, serveis digitals i serveis professionals avançats.
Cap a un Pacte Nacional pel Poder Adquisitiu
Aquesta direcció encaixa plenament amb el Pla Nacional per a la Innovació i la Diversificació i amb l’Estratègia digital 2030 ja definits pel Govern, als quals s’hi hauria d’afegir un Pacte Nacional pel Poder Adquisitiu 2027-2030, amb objectius anuals, indicadors clars i compromisos verificables sobre salaris, productivitat, habitatge, simplificació administrativa i transformació sectorial.
I, és clar, amb un objectiu molt concret: aconseguir que el ciutadàque avui treballa, i sovint treballa molt, tingui l’any 2030 una vida sensiblement millor que la del 2026.
El veritable progrés es reflecteix en la vida de les persones
L’experiència comparativa europea ens demostra que els països que han assolit salaris mínims més alts no hi han arribat per impulsos improvisats, sinó per mecanismes estables, economies més productives i institucions més robustes. França, Alemanya, els Països Baixos o Luxemburg en són un exemple.
Per això hem de situar el poder adquisitiu al centre del consens polític, abandonant la tradicional gestió de la tensió i començant a construir prosperitat de debò. Perquè, al capdavall, el progrés real no es mesura només pel creixement del PIB, sinó per la capacitat d’una família de viure amb dignitat del seu treball. Per tant, diguem-ho sense embuts: sense un poder adquisitiu digne no hi ha progrés real !
