Parlar avui d’habitatge a Andorra és parlar d’una de les qüestions més sensibles i determinants per al futur del país. Darrere les dades, sovint fredes i impersonals, hi ha històries reals: joves que no poden emancipar-se, famílies que busquen desesperadament un lloguer assequible, residents de tota la vida que es veuen abocats a marxar del centre o, directament, del país. És la cara menys amable d’un èxit econòmic que, si no es gestiona amb intel·ligència i visió estratègica, pot acabar convertint-se en un fracàs de la nostra societat.
Xifres que preocupen i marquen un abans i un després
Segons dades recents de RID Analytics, el preu mitjà de l’habitatge a Andorra s’ha situat en 5.400 euros per metre quadrat, arribant fins als 6.200 euros en edificis nous. Això vol dir que el cost per metre quadrat és avui superior al de Barcelona, i que la diferència s’amplia any rere any. En termes de lloguer, la mitjana nacional supera els 25 euros per metre quadrat, amb grans oscil·lacions segons la parròquia. Aquestes xifres, que podrien semblar pròpies de grans capitals europees, contrasten amb la realitat dels salaris i amb la dimensió reduïda del nostre mercat laboral i residencial.
Polarització territorial
L’anàlisi territorial d’aquest mateix informe confirma una Andorra cada vegada més polaritzada. Escaldes-Engordany encapçala el segment alt del mercat, amb preus de 7.400 euros/m² en habitatge acabat i fins a 8.500 euros/m² en obra nova. Algunes promocions de luxe fins i tot arriben a superar els 19.000 euros/m², nivells que situen el país en l’òrbita de zones com Mònaco o Luxemburg.
A l’altre extrem, Sant Julià de Lòria es consolida com l’opció més assequible, amb 4.175 euros/m² en habitatge acabat i 20 euros/m² en lloguer, convertint-se en refugi de la classe mitjana i de les famílies treballadores. Entre aquests dos extrems, Encamp i La Massana representen opcions intermèdies, mentre Ordino i Andorra la Vella s’acosten cada vegada més al segment del luxe.
Un model que s’ha de revisar amb urgència
El problema no és només de preus, sinó de model. Durant anys, el país ha viscut un auge immobiliari impulsat per la seva fiscalitat atractiva i per la demanda internacional d’un entorn segur, estable i de qualitat. Però aquesta mateixa prosperitat ha anat desplaçant el resident local del centre econòmic i geogràfic del país.
Els promotors, legítimament orientats al benefici, concentren els seus esforços en zones amb més marge de rendibilitat, mentre que les parròquies amb menys atractiu especulatiu es converteixen en espais de segona categoria. El resultat és un mercat desequilibrat, amb un luxe concentrat i una perifèria que absorbeix la necessitat residencial de la majoria.
Crisi estructural i responsabilitat política
Cal dir-ho clar: Andorra pateix avui una crisi d’accés a l’habitatge que ja no pot ser atribuïda només a la falta de sòl o a la inflació. És una crisi estructural, derivada d’un model econòmic sense prou regulació social, d’una manca de planificació urbanística a llarg termini i, sobretot, de la inexistència d’una política pública d’habitatge robusta i sostinguda en el temps. Ens hem centrat en captar inversió, però hem oblidat garantir l’arrelament; hem construït metres quadrats, però no hem construït comunitat.
El risc de perdre capital humà
El risc és evident. Si els joves no poden viure al país, si les famílies no troben estabilitat, si els professionals qualificats marxen a buscar oportunitats més equilibrades, la mateixa prosperitat que avui ens afalaga podria esfumar-se. Cap societat pot sostenir el seu futur si expulsa aquells que han de construir-lo. I cap país pot parlar de progrés real si una part creix desmesuradament mentre l’altra sobreviu amb angoixa.
Solucions possibles i oportunitat de canvi
Tanmateix, no tot està perdut. Hi ha exemples de models alternatius que podrien inspirar-nos: el flex living i el coliving com a formes de vida més accessibles i comunitàries; la rehabilitació del parc existent amb criteris d’eficiència energètica; o la promoció d’habitatge públic i concertat, en col·laboració amb el sector privat i les parròquies.
També caldria una redefinició fiscal del sòl per penalitzar l’especulació inactiva i incentivar el lloguer de llarga durada. Però, sobretot, cal un pacte d’Estat per l’habitatge, transversal i intergeneracional, que superi la mirada curta dels quatre anys de mandat i situï la política d’habitatge al centre del projecte de país.
Habitatge com a pilar de cohesió i dignitat
L’habitatge no és només un bé econòmic, és un dret social, una condició de dignitat i un factor essencial de cohesió. Allà on vivim determina com vivim, i la manera com una societat resol el seu accés a l’habitatge diu molt més sobre el seu nivell de desenvolupament que qualsevol indicador macroeconòmic. Andorra té avui una oportunitat històrica per corregir el rumb i demostrar que la prosperitat pot ser compatible amb la justícia social. Només cal voluntat, visió i sensibilitat.
Una mirada al futur que volem construir
M’agradaria pensar que, d’aquí a uns anys, podrem parlar d’un país on el valor d’un pis no sigui mesura de la desigualtat, sinó testimoni de l’equilibri assolit. On cada jove pugui imaginar un futur al lloc on ha nascut, on cada família trobi estabilitat i on la inversió estrangera continuï arribant, però al servei d’un model sostenible i compartit.
Aquest és el repte: transformar un èxit econòmic aparent en un èxit humà real. I això només serà possible si l’habitatge deixa de ser un luxe i torna a ser el que sempre hauria d’haver estat: una llar per viure-hi, no un actiu per especular.
