Ara fa un any, per Nadal, des del nostre grup professional expressàvem un desig molt concret per aquest 2025 que hem deixat enrere: que el ciutadà andorrà s’empoderi de veritat, faci sentir la seva veu i faci arribar la seva visió a qui governa.
Reclamàvem aquest “clic” col·lectiu que ens faci entendre que l’opinió de cadascun de nosaltres té valor i que, si no la fem valdre, d’altres decidiran per nosaltres. Curiosament, uns dies més tard, el nostre Cap de Govern, en el seu discurs de Cap d’Any del 31 de desembre del 2024, anunciava la voluntat d’impulsar una estratègia innovadora per escoltar la ciutadania i ajudar a construir una visió compartida del futur d’Andorra.
Doncs bé, per un cop sembla que el “destí” ha permès que desig i compromís es materialitzessin en el procés participatiu “Tracem el futur d’Andorra en un món que canvia” i en la creació d’una Assemblea Ciutadana formada per 50 persones, escollides entre 457 candidatures, amb criteris de representativitat per nacionalitat, edat, sexe, parròquia, situació laboral i nivell d’estudis.
Sobre el paper: un plantejament engrescador
Una assemblea representativa de la societat, deliberant durant diversos dies sobre els grans reptes del país i treballant més d’un centenar de propostes recollides en una primera fase, estructurades en cinc grans àmbits:
- Salut i benestar,
- Transició energètica i medi ambient,
- Demografia i habitatge,
- Diversificació econòmica i transició digital, i
- Cultura, identitat i educació.
Sona a democràcia deliberativa, a ciutadania implicada, a aquella “nova era” d’empoderament real que molts reclamem.
Història recent: el risc que tot acabi al calaix
Però si alguna cosa ens hauria d’haver ensenyat la nostra història recent és que no n’hi ha prou amb bones intencions. No és la primera vegada que Andorra organitza exercicis col·lectius de reflexió sobre el futur.
Recordem el projecte Andorra té futur (2010-2012), el projecte Marca Andorra (2016-2019), promogut per la CEA, amb estudis, tallers i documents de gran qualitat que havien de servir per reposicionar la imatge i l’estratègia del país. Tots dos processos van acabar, en bona mesura, al calaix de la història.
I ara, de fet, llegint algunes cròniques sobre l’Assemblea Ciutadana, torno a detectar aquest risc. S’explica que els 50 ciutadans treballaran les propostes recollides des de l’octubre, que elaboraran un informe estratègic que es farà públic i que es traslladarà a Govern, Consell General i Comuns. Però al mateix temps se’ns recorda que aquestes conclusions no seran vinculants i que, de fet, no hi ha cap garantia formal que siguin estudiades en comissió ni incorporades a l’agenda legislativa o governamental, tal com ja ha passat amb informes d’Andorra Recerca i Innovació o de la Cambra de Comerç.
La pregunta inevitable: democràcia real o teatre participatiu?
Estem davant d’una reinterpretació valenta de la democràcia participativa o davant d’un nou exercici de teatre institucional per tenir la ciutadania entretinguda i, en el fons, controlada? Es tracta de compartir poder o de gestionar descontentament? El problema és que la confiança és un bé escàs i això ens porta a demanar-nos si realment volen la nostra opinió o només la nostra foto?
Voler creure: primer pas i aprenentatge col·lectiu
Aquest és només el primer pas. Una democràcia jove com la nostra necessita assajar noves formes de participació i no es pot passar, d’un dia a l’altre, d’un sistema purament representatiu a un sistema en què les assemblees ciutadanes tinguin capacitat vinculant. Cal temps, aprenentatge i confiança mútua.
Tres compromisos
No n’hi haurà prou amb fer un informe brillant i fer-ne una roda de premsa i la foto, és clar! Si volem que aquesta Assemblea Ciutadana no acabi com altres iniciatives que “dormen el son dels justos”, caldrà, com a mínim, tres compromisos concrets:
- Que el document es debati en sessió pública al Consell General;
- Que es fixi un calendari clar perquè Govern i Comuns responguin per escrit a les principals recomanacions;
- Que, passat un temps, es rendeixin comptes sobre què s’ha aplicat, què no i per què.
Només així aquesta estratègia innovadora per escoltar la ciutadania deixarà de ser un exercici estètic i es convertirà en una eina real de cogovernança. Només així podrem dir que, de debò, el país està construint una visió a llarg termini que va més enllà de les legislatures i dels interessos de partit.
El desig 2025-2026: empoderament amb conseqüències
–Que comenci una nova era d’empoderament real del ciutadà andorrà– només es farà realitat si aquest ciutadà decideix fer el pas. Si participa, si es forma, si llegeix, si contrasta, si s’organitza, si exigeix als seus representants que els processos participatius tinguin conseqüències. I si els responsables polítics entenen, d’una vegada per totes, que escoltar no és només convidar la gent a parlar, sinó estar disposats a canviar actituds, prioritats i polítiques a la llum del que la ciutadania expressa.
Reforço el desig doncs, pensant en el futur del país, imaginant que aquesta Assemblea Ciutadana no sigui un capítol aïllat, sinó l’inici d’una nova cultura política. On d’aquí a uns anys puguem dir: vam saber aprofitar aquella oportunitat, vam fer que la veu de la gent tingués recorregut, vam integrar les seves propostes en un veritable pla estratègic de país. On el nostre estat del benestar, el nostre model econòmic, la nostra relació amb Europa i la nostra gestió del territori siguin fruit d’un diàleg madur entre institucions i ciutadania.
