M’agradaria partir de la proposta de reflexió col.lectiva que ens feia el nostre Cap, i el valor que pretenc donar-li des de la perspectiva de l’empoderament real del ciutadà que, més enllà del paper tradicional de Govern i la resta d’institucions públiques i partits polítics del país, veig clarament representat pel que el propi Cap nomena “societat civil”, aquest col.lectiu heterogeni de ciutadans que com a mínim tenen el dret d’implicar-s’hi, en alguns casos quasi bé un deure, i que abasta les institucions més diverses com ara sindicats, col.legis professionals, associacions empresarials, educatives, culturals o esportives, organitzacions no governamentals (O.N.G.’s), entre d’altres. Es a dir, de fet, pràcticament tothom s’hi pot integrar o com a mínim sentir-se’n representat. Altra cosa és com coordinar i gestionar i extreure conclusions d’un col.lectiu tant ampli.
Avui ningú té el més mínim dubte que la societat andorrana està clarament angoixada per la incertesa que genera la qüestió del habitatge. Tanmateix, és un tema que ens bloqueja fins a tal punt que ens incapacita per mirar molt més enllà i ens inhabilita per participar de cap reflexió raonada sobre el nostre futur social i econòmic. Per tant, per a què la societat civil es pugui involucrar amb ganes per fer aquesta projectada “reflexió col.lectiva”, l’hem d’alleugerir d’aquesta càrrega emocional que suposa el tema “habitatge i poder adquisitiu”.
Per tant, cal que el treball de reflexió col·lectiva de present comenci per un tema tant motivant com pot ser una planificació estratègica de la solució a la manca d’habitatge i als preus del mateix. Imaginem que profitós seria acostar la realitat del problema en dades i xifres als ciutadans i com això podria ajudar a construir una opinió molt més empírica que, per una banda, permetés superar les crítiques gratuïtes i contribuís a combatre l’actual desafecció política, i que per una altra banda, permetés passar a la recerca de solucions millor fonamentades i sobretot, amb el màxim consens possible.
En connexió amb l’oportunitat de trobar solucions, fa unes setmanes es coneixia una iniciativa que proposava com a solució d’emergència pel tema habitatge que Govern invertís en la compra de petites cases prefabricades i fins i tot proposava la seva ubicació en terrenys de titularitat pública. A aquesta iniciativa, s’hi ha afegit algun Comú que ha vist en les construccions modulars prefabricades l’oportunitat de crear habitatges, especialment per a temporers. Tot plegat encara molt incomplert i indefinit, encara que no deixa de generar certa esperança de que per fi se’ns comenci a entendre a aquells que ja fa anys -i no pocs- venim proposant el desenvolupament d’una estratègia de país basada en la identificació de les necessitats reals d’habitatge, de present i de futur, en la identificació de terreny públic a totes les parròquies i en la planificació, disseny i construcció d’habitatges prefabricats, que estalviarien temps i diners, i permetrien posar a disposició dels ciutadans una llar en unes condicions acordes amb el seu poder adquisitiu.
Podríem entrar en tot tipus de detalls, com ja hem fet en el passat, i explicar que Andorra té una oportunitat històrica de demostrar al món com de capaços som de resoldre de forma sostenible i eficient el problema del habitatge de la nostra població, superant els estigmes del “habitatge social” per posar a disposició dels nostres ciutadans “unitats de vida” digníssimes amb totes les prestacions i comoditats, però aquí el més important és que les meves ja famoses ARE’s o Àrees Residencials Estratègiques, es puguin arribar a posar damunt una taula de debat i negociació amb la més transversal representació de la societat civil, entesa com abans descrivíem, i que de tot plegat en derivi una estratègia encaminada a resoldre la qüestió de l’habitatge d’una vegada i per totes.
Si, jo també em puc imaginar un ARE als antics terrenys d’Ordino de titularitat pública on s’hi havia d’instal.lar Grifols, encara que l’ARE va més molt més enllà, i per això cal que la reflexió col.lectiva s’impulsi aviat, i així amb la implicació de la societat civil, en puguin sortir tan les solucions a un problema com una planificació estratègica de país a 25 anys vista. D’aquí la grandesa del diàleg que es proposa i l’esperança que no acabi només sent un clàssic missatge de cap d’any sense continuïtat.
