Una dècada d’obertura econòmica: balanç i reptes pendents
Un dels debats que hi ha al carrer i que enfronta a les diferents tendències polítiques que es postulen per liderar-nos, és la valoració que se’n fa, després de 12 anys d’obertura econòmica, de la qualitat de la inversió exterior que ha arribat al Principat i si realment ha propiciat o no la diversificació econòmica, com es pretenia.
Crec que amb matisos, tothom està d’acord que aquesta primera etapa ha estat més de volum que no de qualitat i que per a què arribi la diversificació real, cal emprendre una estratègia molt més estructurada i selectiva que no pas l’actual, tot i els esforços d’alguns organismes públics i clústers privats que fa temps que hi posen moltes ganes.
L’ensenyament dins el procés d’obertura
L’ensenyament no ha quedat exclòs d’aquest procés d’obertura, ans al contrari.
De fet, en el primer procés de liberalització del 2008 ja hi va haver una primera universitat online que es va establir al Principat, La Salle.
A partir del segon procés se’n han establert fins a 6 i n’hi ha 2 més en camí, la qual cosa, segons els organismes i institucions internacionals, com ara la IESALC de la UNESCO o la Xarxa Europea d’Agències de Qualitat, començaa sobtar una mica, doncs al final, la densitat d’universitats d’Andorra és molt superior al de qualsevol altre país que formi part de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.
El factor fiscal com a principal atractiu
Tot té una explicació: podent-se establir a qualsevol lloc del món, elegeixen Andorra bàsicament per la competitivitat fiscal comparativa.
De la mateixa forma, tenim una quantitat ingent d’acadèmies formatives online que venen massivament formacions “miraculoses” (infoproductes) i que, al generar ingressos molt importants, el factor diferencial és el fiscal, més enllà que els personatges que les capitanegen siguin destacats influencers que passegen vehicles luxosos i tatuatges pels nostres carrers.
Cap a un model universitari més presencial i de valor afegit
Pels qui em coneixen, ja saben l’opinió que en tinc de la formació universitària i com la meva visió s’encamina vers un futur campus universitari presencial, amb estudis en aquelles formacions diferents com ara les noves tecnologies, la salut, el management i sobretot l’esport en les seves diferents variants, i més enllà, és clar, que les formacions online puguin tenir el seu paper.
L’ensenyament secundari i l’esport d’alt rendiment: un repte pendent
Baixant un esglaó en la cadena formativa, permeteu-me que em situï en l’ensenyament secundari i en un aspecte molt concret que em preocupa particularment i que potser té solució: la compatibilització de l’estudi amb l’esport d’alt rendiment, que sembla ser un tema que encara està per desenvolupar com es mereix, tot i els esforços inicials del nostre Govern amb el Programa Esport-Estudi.
La necessitat d’una flexibilitat real
Crec sincerament que l’actual rigidesa dels diferents sistemes educatius del país respecte a la proposta de plans educatius fets a la mida de les necessitats dels joves esportistes que, per la seva qualificació tècnica i potencial competitiu, estan immersos en programes d’alt rendiment esportiu, s’ha de convertir en flexibilitat i adaptabilitat.
Cal posar en valor la formació, a la qual l’esportista en general no vol renunciar, però adaptant-la a les seves circumstàncies.
És un repte sí, i també una senyal de maduresa del nostre ensenyament, trobar els mecanismes per maximitzar el valor de la formació reglada i les exigències de l’esport d’alt rendiment.
Valors de l’esport aplicats a la formació
L’esport en si mateix representa sacrifici, constància, rigor, esperit col·laboratiu i competitiu, valors que aplicats a l’estudi poden ajudar a construir grans persones del futur: esportistes d’alt nivell en una etapa de la vida i persones adultes ben formades i dotades de les més altes qualitats per afrontar la resta de temps amb què la providència els obsequiï.
L’estudi online no és la resposta per a tot
Tampoc en aquest cas l’estudi online és la solució millor per aquests esportistes.
Per això, reivindico que fem esforços uns i altres, especialment institucions públiques i federacions esportives, per crear programes adaptats que ajudin als nostres esportistes d’alt rendiment —que els tenim, i no pocs— perquè puguin superar amb èxit la seva formació acadèmica, amb la tutel·la offline o presencial que mereix, i alhora assolir la preparació física i tècnica que els permeti competir internacionalment i donar glòria al nostre estimat Principat.
Mirant cap al futur: més qualitat, menys quantitat
Al final, tot es resumeix en apostar per la qualitat en lloc de la quantitat.
També en la formació i educació. Aquest hauria de ser, doncs, un objectiu a mig termini, deixant enrere l’etapa 2012–2025, i afrontant-ne una de nova 2025–2035 molt més ambiciosa qualitativament parlant!
