Com pot influir el nou impost espanyol tipus Exit Tax sobre accions i participacions a nous residents fiscals andorrans procedents d’Espanya.

Posted by Augé legal fiscal
Category:

En primer lloc, hem de precisar que la Llei 26/2014 va introduir substancials modificacions al IRPF espanyol, entre els que s’inclou l’Exit tax o impost de sortida. Aquest, grava les plusvàlues latents de determinades accions y participacions propietat del contribuent que emigra.

Concretament l’article 95 bis de la Llei de L’IRPF ens diu que el canvi de residència d’una persona física d’Espanya a l’estranger pot suposar, si es donen determinades condicions, que es  gravin alguns guanys patrimonials. Amb el que l’article 95 bis esta gravant realment la variació del valor de determinats bens i no la obtenció de renta. Així que realment el que ha fet el legislador es regular aquest gravamen dins de l’IRPF, quan aquest suposa en si un nou tipus impositiu doncs es de diferent naturalesa que l’IRPF.

¿Qui es contribuent?

Com ja hem esmenat, es contribuent pel nou gravamen aquell que es contribuent de l’IRPF espanyol i que com a conseqüència d’emigrar i canviar la seva residència, perd aquesta condició. Això si, també cal que aquest hagi estat contribuent durant deu dels últims quinze períodes impositius anteriors al darrer que s’hagi de declarar abans de canviar de residencia. Aquest requisit es deu a que l’article 95 bis es basa en una pura ficció conceptual al no establir una correlació entre la estada en el territori del accionista y la plusvàlua generada de forma latent. Així doncs, cal com a mínim un temps de permanència a l’estat (espanyol en aquest cas) que li doni solidesa al nou impost. Altrament, cal que el gravamen compleixi amb unes circumstancies qualitatives y quantitatives: Per a ser contribuent d’aquest impost cal ser titular, en data de meritació del darrer període impositiu, d’accions o participacions que representin un percentatge de participació en una entitat superior al 25%. En aquest cas, el valor d’aquestes accions ha d’excedir de 1.000.000€. També es serà contribuent si el valor global de les accions excedeix els 4.000.000€ sense requisits de percentatges de participació.

Per a tenir en compte la base imposable, caldrà que la plusvàlua latent sigui mesurada com la diferencia positiva entre el valor de marcat de les accions o participacions y el seu valor d’adquisició. El valor de mercat es determina d’acord amb les normes previstes a la Directiva 2004/39/CE.

També es important indicar que si l’obligat tributari adquirís de nou la residencia espanyola y en conseqüència la condició de contribuent sense haver transmès la titularitat de les accions o participacions, podria sol·licitar la rectificació de la autoliquidació que va presentar. Així podria obtenir la devolució de les quantitats ingressades al emigrar.

Entrant a valorar les repercussions d’aquest impost, hem de dir primerament que ens trobem davant d’una figura fictícia que no encaixa en la dogmàtica de l’IRPF. De fet, resulta evident que molt dels països que l’han implementat, com França, Canada, Països Baixos, Dinamarca y altres han justificat la seva incorporació com a manera d’evitar la evasió fiscal. No obstant, si un potencial resident a Andorra fos contribuent d’aquest impost, considerem que estaria pagant injustament una mesura desproporcionada per part de la legislació tributaria espanyola. Si bé es cert que els mínims exempts són molt alts i la subjecció a dit impost es realment excepcional, això no implica que en aquest cas no s’estigui establint una presumpció d’evasió fiscal sobre l’obligat tributari.

En aquesta línia es va pronunciar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea constatant que el trasllat del domicili d’una persona física fora del territori d’un Estat Membre no pot implicar, per si sol, una evasió fiscal. Així doncs, el propi tribunal va reconèixer que el principi de llibertat d’establiment s’oposa a que un Estat Membre estableixi un règim d’imposició sobre plusvàlues per prevenir un risc d’evasió fiscal en el cas de trasllat del domicili fiscal d’un contribuent fora d’aquest Estat.

D’aquesta manera constatem que els exit taxes graven el patrimoni de l’emigrant i no la seva renta, cosa que fa que la figura sigui, no només forçada i posada amb calçador dins la Llei de L’IRPF, sinó innecessària en la majoria de casos. A la vegada entenem que es una mesura que restringeix la llibertat de desplaçament dels individus. Els contribuents espanyols en concepte de IRPF que siguin també contribuents d’aquest impost per poder ser encabits en la seva definició i característiques, es veuran perjudicats per una ficció legal en forma d’impost falcat dins de la llei d’un altre impost amb el que no guarda una relació de naturalesa.

Per Departament Fiscal Augé Legal & Fiscal

Leave a Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.